L’església, sempre l’església – 9/02/2012

Els gais, les lesbianes, els bisexuals i els homes i les dones transexuals ja n’estem farts. Estem farts d’una església que sempre pontifica, que sempre es creu amb el dret de fer sentir la seva veu “urbi et orbi”, convençuda com està que les seves valoracions morals són universalment vàlides i que, per tant, són els que sostenen d’altres punts de vista els qui estan equivocats.
No és la primera vegada ni, per desgràcia serà la última, que personatges de major o menor relleu dins d’aquesta institució expressen el seu absolut menyspreu per les persones que no actuem segons es seus preceptes o no “combregem” amb els seus particulars plantejaments. Perquè el problema no és que defensin les seves posicions ideològiques davant de la seva gent –i de vegades fins i tot en contra de la seva pròpia gent–, sinó que ho facin amb caràcter universal, com si pensessin que, encara que molts no ho volguem reconèixer, ells tenen tota i tota la raó. I crec que aquest senyor s’ho pensa.
No fa gaires dies que en la seva, sempre divertida columna de l’ARA, en Sebastià Alzamora es referia a les declaracions fetes pel bisbe de Solsona, Xavier Novell, al llarg de l’entrevista que Tatiana Cisquella li va fer a Catalunya Ràdio. En aquesta ocasió el senyor bisbe manifestava la seva opinió sobre les persones i els actes homosexuals. Segons ell ser homosexual no és pecat, però si que ho és tenir relacions homosexuals. És a dir, que algú se senti atret sexualment per un altre del seu mateix sexe és un error, però mira, què hi farem… si n’hi que tenen aquesta desgràcia…, però que es deixin endur per aquesta passió fins a consumar-la, això és inadmissible.
Com es pot tenir la barra d’afirmar que no és dolent tenir sentiments homsexuals però que sí que ho és materialitzar-los en un acte real? Com ironitza l’Alzamora, es veu que el mal no està en què t’agradi la carn, sinó que et fotis un entrecot… Si no fes mal, faria riure!
Per acabar-ho d’adobar argumentava en contra del sacerdoci femení, abonant la mateixa idea que ja va manifestar no fa massa el senyor Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona. I ho feia amb arguments de caire historicista, com si els canvis dels temps no afectessin l’església catòlica: que si els apòstols eren homes, que si Jesucrit era un home…En fi, que les dones a l’església…monges, i només per arreglar els altars.
L’Alzamora ho acaba amb un divertit comentari irònic tot dient que l’església té tant dret a dir allò que pensa com nosaltres a no fer-ne cas. Però a mi em molesten molt aquestes ingerències eclessials i crec que s’han de combatre amb ironia, sí, però també amb respostes contundents que denunciin els seus cinisme i prepotència. I és que n’estem farts, més que farts.
“Con la Iglésia hemos topado, amigo Sancho”, com dèia Don Quijote. I quanta raó tenia!

Pel que sembla, no n’hi ha prou, però…

No fa gaires dies vaig publicar un article amb el rabiüt títol de “Ja n’hi ha prou!”. Estava “indignat” pels desagradables fets del Parlament que, al meu parer, confirmaven la meva sospita anterior: que dins de la massa revoltada hi havia una sèrie de vicis no democràtics: incertesa representativa, collage ideològic, assemblearisme populista, censura d’opinions contràries, rebuig del català, … Doncs bé, a grans trets, continuo pensant el mateix.

Ara bé, davant de l’èxit –no sé si absolut o relatiu- de la manifestació d’ahir 19 de juny, potser cal fer una nova reflexió. Cal acceptar que, almenys la part més raonable dels manifestants, sí que representen alguna cosa, encara que sigui una mica etèria i inconcreta. Però, ¿és possble mantenir aquesta mena de representació ciutadana col·lectiva i alhora anònima, al marge de la representació política ja existent? Durant quan de temps?

Una manera de mantenir aquesta moguda seria que s’institucionalitzés, és a dir, que es constituís en una organització (moviment, plataforma, associació…) amb ets i uts: representants que puguin actuar com a interlocutors, un cens de les persones adscrites, una forma de finançament, un sistema seriós de pendre decisions, un document amb les idees i reivindicacions que el col·lectiu hagués elaborat,…

Però, evidentment, molts pensarien que això es contradeia amb la pròpia naturalesa del moviment i, per tant, si dins d’aquest sorgís una proposta semblant i fos acceptada per una part del col·lectiu, ja tindríem la primera escissió. Els uns, més pragmàtics, es deixarien de romanços i formarien la nova organització proposada. Els altres seguirien fidels al sector (o sectors?) més essencialista.

Però si no és així, com es pot mantenir viu un moviment social tant heterogeni, l’únic denominador del qual és el malestat generalitzat pels efectes de la crisi a la vida dels ciutadans i ciutadanes, de tots nosaltres.

I, des de la raonabilitat, com es poden mantenir sine die les ocupacions de places públiques? Com es pot alimentar indefinidament l’actitud antipolítica visceral si, per altra banda, es demana als polítics que canviin la seva manera de fer? Com es pot fer un discurs que minimitzi la importància dels fets del Parlament? Com es pot mantenir una actitud hostil cap a les forces de seguretat tant si l’erren com si l’encerten, tant si carreguen com si aguanten?

No ho sé. Em fa l’efecte d’estar en un carreró sense sortida.

Per un costat tenim una gent molt emprenyada, alguns amb molta raó, d’altres no tanta, que expressa el seu malestar de manera directa, pel broc gros, sense gaire matisos…; i també d’una forma primària, ingènua, naïf…Que espressen unes idees o demandes, de vegades raonables i fins i tot necessàries (algunes ja recolldes o, almenys, plantejades en el debat intern dels partits o d’altres entitats cíviques), de vegades contradictòries, de vegades utòpiques…

Per l’altre costat tenim la societat institucional organitzada en partits polítics, sindicats, mitjans de comuniucació i, també, per tota mena d’entitats econòmiques, socials, culturals, esportives… Amb totes les limitacions que volguem, aquestes organitzacions són les que tiren endavant el dia a dia del país. I els projectes que han de desenvolupar i les accions que han de dur a terme solen ser difícils i complexes, més encara enmig d’una crisi econòmica que, volguem o no, obliga a fer i ajustar els números.

De totes aquestes institucions els partits, els sindicats i les organitzacions empresarials són les que han de desempallegar-se en la mesura del possible de l’encarcarament que les caracteritza. Encara que es trobin en bona mesura lligats de mans i peus per la situació global, han de fer alguna cosa, han de reaccionar. I, si ho fan se’ls ha de deixar treballar.

Cal que tots els partits i altres organitzacions es posin al dia i connectin amb el que bull a la societat. Cal que recullin allò que sigui positiu i possible i ho tirin endavant. Esquerra Republicana de Catalunya, precisament pel seu republicanisme, hauria de reaccionar abans que ningú i incorporar ipso facto al seu discurs i a la seva praxi aquelles propostes innovadores i assenyades algunes de les quals ja planaven en l’ànim i les converses de molts militants.

Per tant, benvingudes siguin les bones idees. Però cal treballar per poder fer-les realitat. No n’hi prou amb queixar-se. I cal ser conscient que, al cap i a la fi, seran les accions ciutadanes, però sobretot, l’activitat politica de cada dia als Ajuntaments, la Generalitat i el Parlament, les que puguin engegar les reformes necessàries que estiguin al seu abast.

Ja n’hi ha prou !!*!!

Abans que res confeso que en cap moment m’han seduït ni les propostes dels anomenats “indignats”ni la forma de vehicular-les que han tingut. Sóc partidari de fer les coses d’una altra manera, potser menys èpica i emocionant, però més tranquil·la i sobretot més segura per a tothom. Potser és l’edat, poser és la manera de ser, potser…

Haig de reconèixer que en els primers moments del fenòmen entenia aquests fets com la necessitat d’expressió puntual de certs col·lectius socials que se sentien marginats per l’estat de coses productede la crisi econòmica que ens afecta. I, des d’aquesta perspectiva, ho podia entendre. Però de seguida vaig referme d’aquests moments de feblesa intel·lectual. I van ser les pròpies actituds d’almenys una part d’aquest col·lectiu les que van ajudar-m’hi. No pretenc fer-ne un llistat exhaustiu sinó assenyalar aquells punts més crítics amb els quals no puc ni vull coincidir.

1.No és correcte que un grup arbitrari de persones es constitueixi com a representació alternativa del “poble”. No, aquestes persones es representen bàsicament a elles mateixes, per molt que despertin simpaties genèriques i acrítiques.

2.Quin valor democràtic poden tenir les seves assemblees, tenint en compte la variació constant dels seus membres i sense saber si els que hi assistixen tenen o no els mateixos objectius que la majoria? (Jo també he assistit a assemblees universitàries i sé que no és gaire difícil la manipulació del personal. Esclar que en aquestes a les que em refereixo, celebrades semiclandestinament i en ple franquisme, ens podiem permetre això i més, perquè, al capdevall tot es feia per acabar amb la dictadura franquista).

3.Com es pot acceptar que algun sector dels participants en una assemblea obligi, amb una excusa circumstancial, a convocar-ne una altra per l’endemà perquè, ves per on, el resultat de la votació no li ha agradat?

4.Des del meu punt de vista, el fet que persones clarament antisistema hagin format part del grup el desvirtua completament, perquè llavors ja no es tracta de millorar la democràcia que tenim sinó de trencar-la per aconseguir no se sap ben bé què. Tots coneixem l’existència de grups organitzats d’extrema dreta o extrema esquerra que busquen precisament la destrucció del règims democràtics per substituir-los per  sistemes autoritaris. Qui ens assegura que no hi infiltrats d’aquesta mena?

5.I l’espectacle del dret d’autodeterminació!!? No sé quin valor pot tenir una declaració d’aquesta mena pronunciada per un grup d’aquestes característiques. Això, que ho faci el Parlament, o una o un conjunt d’entitats de la societat civil és tota una altra cosa perquè en podem comprendre el sentit i avaluar-ne la intenció. Per altra banda, com es pot entendre que una part molt significativa de persones que suposadament demanen més democràcia i més llibertat es manifestin en contra del dret a decidir de Catalunya quan, segurament, aceptarien amb naturalitat aquest dret en d’altres pobles del món.

6.Com es possible que s’hagi posat en dubte el dret a parlar en la llengua pròpia del nostre país a les persones que així ho volien fer? Això és molt greu. En la democràcia “real” que demanen, ¿pensen imposar alguna altra llengua que, pel que sembla és més intel·ligible i revolucionària?

7.I ara el més greu. Les agressions (insults, ruixades, intimidacios…) que han hagut de suportar, avui mateix, els parlamentaris catalans per poder arribar al Parlament de Catalunya són actes absolutament intolerables. No es pot actuar d’aquesta manera davant de persones que tot just acaben de ser escollides democràticament per una majoria del poble de Catalunya. No només és lleig i antidemocràtic; també és il·legal. I, per si de cas, diguem-ho, també és il·legítim.

I que quedi clar que crec que l’actuació d’Interior i dels Mossos el dia de l’intent de desallotjament de la plaça Catalunya no van ser correctes: ni eren necessàries ni proporcionades a la situació. Però també m’apresso a dir que davant d’actuacions com les d’avui amb els nostres parlamentaris, sobretot si es repeteixen, potser sí que caldrà ser contundent.

Cal buscar camins nous? Cal millorar la participació política? Cal exigir que es respectin els nostres drets? Tot això i moltes coses més, però de manera raonable i realment democràtica, a través de les eines que ja tenim, les institucions democràtiques i les diverses entitats de la societat civil i d’altres que ens poguem inventar. I sempre sense perdre de vista la realitat complexa i precària en què ens trobem i pensant que, sobretot tenint en compta les necessitats peremtòries de la majoria de països del món, no podem pensar que tot tornarà a ser com era fa uns quants anys.

Han de canviar moltes coses. També l’actitud egoista del primer món, ciutadans inclosos. Si hem de repartir el pastís de l’estat del benestar per tot arreu ens en tocarà un bocí més petit.

Sobiranisme heterogeni (14-06-11)

En aquestes darreres setmanes, sobretot arran dels consecutius mals resultats electorals de les esquerres catalanes, s’han plantejat algunes propostes per explorar alternatives d’esquerra que siguin capaces de de fer un bon paper davant del creixement de les opcions de centre-dreta, de dreta i fins i tot d’extrema dreta.

Al número 194 de l’ARA de diumenge passat hi havia un article d’en Toni Soler titulat “Renovar-se? Morir!”, on l’articulista defensava la creació d’una formació d’esquerres capaç de fer front a l’actual hegemonia de CiU. Segons Soler, es tractaria de crear una nova organització a partir del PSC, ERC, ICV…, “Una formació progresista, dúctil, catalana, capaç –com ho fa CiU– de plantejar horitzons sobirans i de gestionar les misèries presents pactant amb qui convingui. Un partit plenament sobirà, que assumeixi el concert econòmic i el dret a decidir, que somnii un projecte de país plural i inclusiu, i que s’obri al neguit dels sectors que reclamen regeneració democràtica”, en paraules de l’autor.

Aquesta proposta, de fet, no es nova, però aquí es formula d’una forma diferent. No fa gaire uns col·laboradors del mateix ARA defensaven alguna cosa semblant en plantejar la conveniència d’una formació nova de trinca que aplegués a sectors federalistes i independentistes que, d’aquesta manera, es posarien d’acord per fer junts almenys una part del viatge. I això també recorda una de les idees generadores del primer tripartit.

En Ferran Requejo defensava no fa gaire una mena de sociovergència oberta a d’altres formacions amb objectius similars als que proposa en Toni Soler, però sense fondre els partits de l’esquerra actual en una única formació. La proposta d’en Requejo sembla demanar una gran coalició nacional, un govern de concentració el més ampli possible, reduïnt l’oposició a la mínima expressió. La d’en Soler, en canvi, busca més la formació d’un bloc d’esquerra potent que pugui competir de tu a tu amb el centre-dreta català i, per tant es mou en un escenari bàsicament bipartidista.

Per altra banda la proposta d’en Ferran Requejo em recorda molt i molt la que va fer ja fa uns quants anys en Josep-Lluís Carod-Rovira, fer un govern tripartit (o quatripartit si ICV en volgués formar part) amb el PSC, CiU i ERC com a clau de volta. La va desgranar en uns quants articles a l’AVUI i molts, fins i tot des de dins d’ERC, se’en van fer un tip, de riure.

Però, ves per on, tot torna, amb altres formes, amb propostes diferents, però torna. La proposta d’en Carod era agosarada, potser imposible tenint en compte la manera de ser conservadora, tancada dels partits polítics, però era una proposta que dibuixava horitzons, que donava alternatives, que assenyalava una certa utopia.

No us penseu que hagi escrit aquestes ratlles perquè sóc partidari de cap d’aquestes propostes. Tinc molts dubtes, molts. Però se n’ha de parlar. Ens calen nous camins i els hem d’explorar. En Joan Manuel Tresserres, en el discurs del sopar que vaig comentar fa uns dies, també feia referència a la necessitat de crerar alguna cosa, sense especificar si havia de ser una remodelació de la pròpia ERC o una altra cosa, que conformés una àmplia base social de l’esquerra catalana, que fos capaç de tirar endavant el canvi social i nacional que tant necessitem.

 

Judicis paral·lels

Ja fa temps que observem els inadmissibles judicis paral·lels que fan sense vergonya alguns mitjans de comunicació: determinades cadenes de televisió, molts diaris…

És inaudit que, sense cap mena de rubor, es facin espectacles televisius de temes que només haurien de ser tractats en l’àmbit judicial. I diu molt poc de la talla moral tant dels que els organitzen com dels que hi prenen part a canvi d’una certa quantitat de diners.

En vam tenir exemples esgarrifosos, ja fa uns anys, amb el segrests i assassinat de les noies d’Alcàsser, utilitzat com a negoci descarat fins i tot per persones properes a les pobres noies; o amb els diversos cassos de corrupció de Marbella, que han enriquit encara més els propis delinqüents.

Després van venir els tripijocs de Jaume Matas a Mallorca o les facècies que el mateix expresident balear ha tornat a protagonitzar recentment. I no fa gaire, ha explotat el cas Gurtel i les peripècies indignes de Francisco Camps & Company. I només cito els cassos que em venen a la memòria en aquest moment. En tots els cassos s’ha fet molt safareig.

Els afers de corrupció que ara mateix acaparen l’atenció són, però, molt més propers a nosaltres i han sotragejat la medul·la de la societat catalana des de diversos punts de vista. En refereixo al cas Palau, protagonitzat pels senyors Millet i Montull, i al cas cas Pretòria, on presumptament s’han conxorxat algun polític socialista amb expolítics de CiU.

Els darrers cassos esmentats no són els únics cassos de corrupció, certa o suposada, que han afectat directament o indirecta Catalunya. Pensem en el cas Banca Catalana o en el cas Filesa, cassos que per altra banda tenen significats molt diferents.

Però, certament, són els que han fet més mal: han afectat el moll de l’òs de la societat civil i han agreujat encara més la crisi de confiança de la gent envers les intitucions socials, i sobretot polítiques, i també sobre els que les dirigeixen.

Alguns, ben interessadament, per cert, n’han volgut veure la fi del que s’havia enomenat “oasi català”. I han aprofitat l’avinentesa per treure tot el seu verí contra el catalanisme polític que, diuen, aquell oasi sustentava.

El que sí ha quedat clar és que a Catalunya també hi ha corruptes. Doncs, que es pensaven? Però això, és clar, no té res a veure amb que a Catalunya tinguem, i la tenim, una altra manera, un altre estil de fer política. I a això i a res més que a això es referia aquella expressió de particularitat.

A grans trets, també hem gaudit d’un altre fet diferencial amb la forma que tenien els nostres mitjans de comunicació de tractar temes com els abans esmentats. No estic segur, però, que no ens estiguem espanyolitzant, també en aquest sentit. Sobretot a partir d’aquests cassos que ens han afectat directament.

Com a exemple del que dic vull referir-me al constant tractament que ha fet dels temes TV3, la nostra, sobretot en el programa “Divendres”, magazin de sobretaula que ha substituït “El Club”, un programa molt més interessant i respectuós dirigit magistralment pel gran Albert Om.

I abans de continuar voldria fer dos aclariments importants. En primer lloc sóc un ferm defensor de l’estil i la qualitat generals de TV3. No comparteixo en absolut les barrabassades que alguns compatriotes han dit de la nostra televisió oficial. No és cert que no sigui una televisió de qualitat. No és cert que contribueixi a l’espanyolització dels catalans. Es pot ser crític i segur que hi ha aspectes millorables, però per ser crític cal no ser ni simplista, ni apocaliptic. I cal, per descomptat, tenir un cert sentit històric i una visió més esperançada del futur.

El segon aclariment és aquest. Com a socialdemòcrata, republicà i independentista convençut, crec que són les institucions judicials les que han de jutjar i sentenciar. Per tant, crec que els delinqüents, tots els delinqüents, han de complir les penes que segon les lleis vigents siguin les apropiades al seu cas.

És comprensible que la gent faci acudits sobre aquelles persones en qui confiaven i que els han enganyat miserablement. També és comprensible i fins i tot aconsellable que els programes d’humor en treguin partit. Però, ¿és igualment admissible que programa rera programa s’insisteixi una i altra vegada en els mateixos temes, que, repeteixo, és el poder judicial qui els ha de tractar?

Potser és molt demanar, però crec que seria èticament superior limitar-se a informar, això sí, amb tots els detalls, però sense caure constantment en la burla, la ridiculització i el blasme dels presumptes delinqüents. Aquests individus es mereixen, com qualsevol altre persona, un judici seriós. I el càstig que la llei els imposi l’han de complir segons la legalitat vigent.

Personalment no tinc cap simpatia, ans al contrari, cap a personatges d’aquesta mena, però no crec que sigui just que una persona hagi de complir més penes que les que el jutges o els tribunals dictaminin. Els judicis paral·lels, per suaus que siguin, incrementen artificialment la sentència i destil·len uns vapors poc democràtics.

I tinguem en compte que els drets que han de tenir, també els delinqüents, són els nostres mateixos drets, aquells que protegiran qualsevol de nosaltres en circumstàncies personals futures que potser ara mateix no podem preveure.

Com a demòcrates, com a republicans i com a patriotes hem de defensar l’aplicació estricte de les lleis en igualtat de condicions i en tots els cassos, encara que de vegades pugui constituir un exercici difícil. I no podem acceptar la frivolitat amb què de vegades els mitjans tracten aquests temes.

Primera Pedra-Poema

Permeteu-me que publiqui aquest poema. Em fa il·lusió. El vaig fer quan els republicans andreuencs encara érem al casal del carrer Neopàtria. Es volia fer un acte simbòlic de col·locació de la Primera Pedra al lloc on s’havia de construir la futura estació de La Sagrera. Érem en plena campanya electoral municipal i calia fer actes vistosos. Jo no hi vaig poder participar perquè era dia d’escola. Al final, però, el poema que havia fet per a l’ocasió, per circumstàncies que ara no venen al cas, no es va poder llegir.

PRIMERA  PEDRA-POEMA

Espai antic que envoltà un temple, barri sagrat,

Rusc de gent que reclama entorns de llibertat,

Casa d’uns veïns que estimen la teva imatge.

 

Edifici imaginat sobre uns mots fonamentals

Refets en la pedra que espera viatges actuals:

Comunicació, nus, vida, destí, futur, missatge…

 

Ens de fortalesa, testimoni del temps nostrat,

Rau en terra ferma com a llevor del demà,

Com a penyora del progrés d’aquest paisatge.

 

Estació de La Sagrera:

Republicanament,

Catalana.

Sí, Sr. Duran, la Generalitat també entén

En relació a les notes escrites pel Sr. Duran i Lleida al voltant de les teràpies aversives (18-06-10) i a les reaccions que aquesta nota va produir (28-06-10) em permeto escriure els següents comentaris:

L’actual Govern de la Generalitat, segurament amb més limitacions de les que voldríem, és un govern d’esquerres. Per això treballa per la no-discrminació de les persones i mira de fer-ho en tots els àmbits: joves, dones, gent gran… Lògicament, també treballa per d’eradicar les actituds fòbiques cap a les persones LGTB, uns col·lectius molt maltractats i menystinguts fins fa relativament poc per les institucions i la societat en general.

En una societat moderna i socialment avançada cal treballar des de tot arreu, també des del Govern, per la millora de la vida de les persones i dels col·lectius, especialment d’aquelles persones i d’aquells col·lectius amb més necessitats, ja siguin econòmiques, ja siguin socials. I més encara si es tracta de persones o col·lectius històricament marginats i perseguits i que, malgrat els importants avenços en el reconeixement legal dels seus drets en el nostre entorn més proper, encara no han aconseguit la plena normalització social.

I just en aquest punt voldria aclarir, i ho sento si a algú l’incomoda, que les polítiques LGTB, impulsades pel Govern en el seu conjunt, han estat desenvolupades en gran mesura per Esquerra Republicana de Catalunya: perquè era la feina en què tenia resposabilitats de govern, sí, però sobretot per coherència amb el seu ideari republicà de defensa de la igualtat de drets i la llibertat de les persones.

Però per poder desenvolupar aquestes polítiques cal tenir informació de primera mà i també tenir un compromís seriós i ampli amb el col·lectiu LGTB. No li hauria de semblar fora de lloc a ningú, doncs, que el Govern català sigui l’únic govern del món que pertany a l’ILGA (International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association). Més aviat hauria de ser un motiu d’orgull, patriòtic en aquest cas, que el nostre Govern sigui un exemple davant del món. El fet de formar part de l’ILGA, a més, dóna accés a una valuosíssima informació de l’estat de la qüestió LGTB arreu del món, i això pot permetre la col·laboració internacional en l’avenç dels drets de les persones LGTB. Precisament, en l’acte institucional de la Generalitat del darrer 28 de juny, presidit per la consellera Carme Capdevila, es va presentar al col·lectiu LGTB la traducció al català del darrer Informe d’aquesta organització internacional, on es constaten, un cop més, els perills i les dificultats que les persones LGTB pateixen en molts països, fins i tot en alguns que són relativament avançats.

També hauria de ser un motiu de pregona satisfacció (republicana, des del meu punt de vista, però també democràtica) que Catalunya sigui l’únic país on existeix un fiscal especial per atendre les denúncies sobre pressumptes delictes contra els col·lectius LGTB. Perquè és evident que per no discriminar cal, de vegades, una certa discriminació positiva, necessària quan la gravetat dels fets o a la indefensió d’algunes persones ho requereix.

Per altra banda no és pas cert que el nombre d’agressions homofòbiques i transfòbiques sigui escàs. I a més, quantes n’hi ha d’haver perquè calgui fer-hi alguna cosa? No es pot desqualificar una determinada política del Govern des de la inexactitud informativa per molt que aquest govern no sigui del color que al desqualificador li agradaria.

I és precisament per això, perquè malgrat els avenços legals es continuen produïnt actituds homofòbiques en tots els àmbits socials (carrer, feina, escola…), que cal seguir fent visibles els fets diferencials LGTB. I, tot i que a algú puguin no agradar-li, continuen sent imprescindibles els actes al voltant del 28 juny, dia de l’Orgull LGTB. Que les institucions, com també l’empresariat, hi donin suport econòmic entra dins de la més estricta normalitat. Les persones LGTB també som ciutadans i també paguem impostos.

És evident que les diverses realitats familiars i no només la família tradicional també han de rebre el suport necessari i crec que el Govern també treballa en aquest àmbit, però no s’entén perquè s’han de contraposar aquestes necessitats (visibilitat LGTB i ateció a les famílies) quan, de fet, són perfectament compatibles i complementàries. Les persones LGTB també formem part d’alguna família i també en constituim després de dur a terme una unió de fet o un matrimoni, amb adopció d’infants o sense.

Per tant, només amb informació correcta i copromís social es poden tirar endavant polítiques positives per als col·lectius LGTB. Esperem, doncs, que aquestes crítiques no amaguin la voluntat de fer un profund “resset” en les polítiques GLTB per part d’altres possibles futurs governs. Una cosa així s’assemblaria molt a l’actuació del Tribunal Constitucional en relació amb Catalunya.

I anem entrant en el tema principal. Sempre és una bona notícia que algú s’alliberi, del tot o en part, d’una càrrega que l’angoixa, sigui la que sigui. I, des d’un punt de vista purament humà, que algú s’alliberi d’un jou és sempre un motiu de celebració. Sortir de l’armari no és fàcil: no és només un fet puntual, sinó una actitud que cal mantenir amb esforç i convicció, de vegades amb patiment. I quan una persona que ha viscut amagant la seva condició d’homosexual decideix despendre’s d’aquest llast i fer-la pública, certament és un motiu d’alegria. L’actitud contrària, negar-se a assumir la pròpia orientació sexual o el propi gènere, pot ser comprensible, però no és motiu de joia ni de felicitat, ans al contrari, és la constatació d’un fracàs, el de no acceptar-se un mateix.

I com que l’homosexualiat no és cap malaltia, i això, des d’un punt de vista estrictament científic, ja no admet cap mena de discussió, no té cap sentit plantejar-se una possible curació. Els gravíssims testimonis de les víctimes d’aquestes pràctiques que, no només no han canviat les seves inclinacions sinó que han patit seqüel·les inadmissibles a causa dels tractament rebuts, no fan més que refermar aquesta afirmació. I, per cert, on són els testimonis dels que <s’han curat>? És clar que, si ens volem creure els miracles que publiciten algunes sectes integristes americanes…, les mateixes que neguen la teoria de l’evolució, no la de la Trinca…, la de Darwin…, en fi…

Per tant quan una persona es dirigeix a un professional per explicar-li que té inclinacions homosexuals però que no les vol tenir, aquesta persona té un problema: no s’accepta tal com és. I el professional en qüestió, què ha de fer? Doncs actuar com a tal i, sense tenir en compte les seves fòbies, els seus prejudicis, la seva ideologia, informar a aquella persona que pateix, que el seu suposat problema no ho és i que, en tot cas, necessita un tractament que l’ajudi a aconseguir l’acceptació personal que necessita.

Les persones, segons la nostra orientació sexual podem ser exclussivament homosexuals (gais o lesbianes) o podem ser bisexuals en graus diversos. Pot passar que hi hagi persones homosexuals o bisexuals que tinguin dificultats per acceptar-se i necessitin l’ajut del seu entorn d’amistats o familiar o d’un professional per sortir de l’armari en major o menor grau i, sobretot, per arribar a la plena autoacceptació. Però no s’hi val inventar-se categories inexistents. Què vol dir “un homosexual que evoluciona cap a la heterosexualitat”? I si hi ha algun homosexual que vulgi deixar de ser-ho per convertir-se en heterosexual, és que té un problema d’autoacceptació, i és això el que li cal superar. Si realment algú es creu que ser una persona LGTB no és una malaltia, com pot defensar aquest supòsit inversemblant?

Des d’aquest punt de vista és, doncs, inacceptable que no es pugui represaliar a professionals que duen a terme pràctiques no professionals. ¿Com es pot permetre que alguns professionals duguin a terme tractaments per curar una malaltia inexistent? Uns tractaments que, vull insistir, a més de ser ineficaços tenen serioses i negatives conseqüencies per a la salut.

Deduir de tot això que qui pensa així és perquè considera que el <normal> és l’homosexualitat, és una autèntica perversitat. Totes les orientacions sexuals són normals, si us plau! L’heterosexualitat, ves, també. Arribar a dir aquestes coses, a més d’explicitar uns prejudicis evidents, denota, també, una gran ignorància en relació al coneixement de la història de la sexualitat i de l’aparició, relativament recent, d’aquests termes. Cal parlar d’aquests temes amb coneixement. Cal llegir una mica més: Kinsey, Foucault, Eribon, Wittig… o, almenys, cercar la informació necessària als llocs on és molt fàcil de trobar: les associacions LGTB.

Encara que a algú no li ho sembli, és certament lloable la celeritat amb que la Generalitat ha iniciat un procés d’investigació quant als professionals mèdics que cometen el delicte de considerar que els  homosexuals són malalts que cal curar. I és absolutament inacceptable barrejar això amb una suposada laxitud en la investigació dels avortaments il·legals. Il·legals on?,… fins quan? El tema de l’avortament, que també és un motiu de patiment per les dones que decideixen dur-lo a terme, és d’una naturalesa molt diferent i no es pot fer la trampa de barrejar-lo amb el tema que ens ocupa.

És possible que en alguns mitjans manipulin o no respectin les opinions d’altres persones. Però també es faltar a la veritat voler desvincular completament les ideologies religioses, ja siguin cristianes o no, de moltes de les intoleràncies i abusos que des d’aquestes instàncies s’han comès històricament i es continuen cometent contra les persones LGTB. No és cap inexactitud dir que el judeocristianisme ha estat molt intolerant en totes aquelles conductes humanes relacionades amb la sexualitat. Per descomptat que n’ha suavitzat les pràctiques repressives, només faltaria. Però des de les més altes trones encara es predica irrespectuosament en relació als col·lectius LGTB. I sinó, pregunteu-ho als grups de cristians LGTB.

Des del republicanisme, però també des de la mera convicció democràtica, un govern ha de defensar els drets de les persones, de totes les persones, però especialment d’aquelles que per un motiu o un altre necesiten una protecció o reconeixement especial. I ho ha de fer des de la màxima informació i el màxim compromís, i si pot ser pioner en l’aplicació de polítiques avançades i valentes, doncs molt millor.

I des d’un Govern que vol fer progressar els drets de les persones cal engegar polítiques que els reforcin i cal investigar aquells que, des de presupòsits ideològics particulars, miren, precisament de retallar-los o posar-los en qüestió.

La nació LGTB, permeteu-me l’analogia, també vol la independència.

Enric Martí i Marrassé, president de la sectorial regional de polítiques LGTB de la Federació de Barcelona d’Esquerra Republicana de Catalunya